Salut
Proves radiològiques

Les proves radiològiques es classifiquen en ionitzants i no ionitzants, segons el tipus de radiació que utilitzen.

PROVES IONITZANTS
Són les proves radiològiques que utilitzen l’energia suficient per convertir un àtom o grup d’àtoms en una partícula amb càrrega elèctrica (ió). Existeixen dos tipus de radiació ionitzant: l’electromagnètica (raigs ultraviolats, raigs X, raigs gamma) i la constituïda per partícules subatòmiques (electrons, protons, neutrons). Radiologia o ra IGs X Els raigs X són un tipus d’energia radiant que té la propietat de penetrar el cos i permetre obtenir imatges d’estructures orgàniques internes. Les radiografies en són la forma més bàsica d’ús i resulten imprescindibles en molts diagnòstics. En dosis molt elevades, els raigs X poden produir alteracions cel·lulars i per això el seu ús en nens i embarassades és molt restringit. La radiografia de tòrax és l’exploració diagnòstica radiològica més freqüent. Habitualment es fa per pulmons, el cor i la paret toràcica. Altres tècniques radiològiques La mamografia és una exploració específica de la mama que utilitza els raigs X, fonamentalment per descartar-hi signes de càncer. L’enema de bari és un estudi del còlon amb raigs X amb l’ajut d’un contrast de bari administrat per via rectal. L’estudi gastroduodenal (EGD) analitza amb raigs X l’esòfag, l’estómac i el duodè; si s’estén a tot l’intestí prim s’anomena trànsit. En la urografia intravenosa (UIV) s’injecta per vena un contrast que es concentra en els ronyons per tal d’estudiar l’aparell urinari i la funció renal. Escàner, TAC o tomografia computeritzada Aquesta tècnica també utilitza raigs X, però generats amb un aparell connectat amb ordinadors, de manera que s’obtenen imatges molt precises. Les seves indicacions més avaluar els freqüents són l’estudi del cap en accidentats o en malalties neurològiques, així com l’estudi del tòrax, l’abdomen i la columna. PET, TEP o tomografia per emissió de positrons PET són les sigles en anglès de Positron Emission Tomography, i és una tècnica que combina la medicina nuclear i la radiologia (utilitza imatges de TAC). Permet mesurar l’activitat metabòlica dels diferents teixits, especialment els cardíacs i els del sistema nerviós central, i localitzar focus de creixement cel·lular anormal. La PET s’utilitza com a tècnica diagnòstica en oncologia, cardiologia, neurologia i psicobiologia. Aquesta tècnica suposa una elevada dosi de radiació per al pacient. Gammagrafia La gammagrafia també es basa en l’administració intravenosa d’un isòtop radioactiu, que es fixa en l’òrgan a estudiar i que un ordinador tradueix llavors en imatges. L’ús més corrent és la gammagrafia òssia, que permet obtenir un escàner de tot l’esquelet.

PROVES NO IONITZANTS
La radiació no ionitzant és aquella que no és capaç d’arrencar electrons de la matèria que il·lumina. En medicina té dos usos principals: Ressonància magnètica Es basa en la ressonància de les ones de ràdio en el cos sotmès a variacions del camp magnètic, que permeten reconstruir en imatges de gran qualitat les estructures internes mitjançant ordinadors. L’aparell generador és un imant amb un elevat camp magnètic, que té la forma d’un túnel per on entra la llitera en què s’estira el pacient. Alguns pacients poden sentir claustrofòbia i un 5% dels casos necessita sedació. La ressonància magnètica (RM) permet veure estructures que no es poden veure amb altres tècniques d’imatge. Així, la RM cerebral s’aplica en el diagnòstic dels tumors cerebrals, els accidents cardiovasculars (ictus), algunes malalties cròniques del sistema nerviós central (com l’esclerosi múltiple) i en l’estudi de la hipòfisi, entre d’altres.
La RM del sistema músculo-esquelètic s’aplica principalment a l’estudi de la columna, el genoll, l’espatlla i les articulacions en general. Permet veure lesions en els tendons, lligaments, muscles i fins i tot fractures que no són visibles en les radiografies. Amb la RM cardíaca s’obtenen imatges del cor, infarts cerebrals, tumors i lesions musculars. S’està utilitzant molt en el diagnòstic inicial de les malalties coronàries. L’angioressonància és la RM dels vasos sanguinis. En aquest cas, els camps magnètics que s’utilitzen no causen cap mal als teixits. Ecografia. És la prova que utilitza ultrasons amb els quals l’ecògraf compon imatges del cos. La sonda que es col·loca sobre el pacient emet sons i en recull l’eco després de rebotar sobre l’òrgan. Per la seva innocuïtat, aquesta tecnologia inicialment només s’utilitzava per al control dels embarassos, però ha tingut un gran desenvolupament i actualment es fa servir en els diagnòstics de moltes especialitats mèdiques. Únicament no és vàlida en les estructures del cos que tenen os o aire. Les seves principals aplicacions són l’ecografia abdominal, pèlvica, prostàtica, vascular, venosa, de caròtides, músculoesquelètica, obstètrica i testicular.

RISCOS DE LA RADIOLOGIA IONITZANT
Qualsevol radiació ionitzant pot produir efectes biològics nocius, que poden venir del fet de superar un llindar de dosi o de l’efecte de la dosi emprada. Però és més greu el risc produït per la dosi efectiva, és a dir, la suma de les dosis que reben els diferents teixits. És habitual que en una exploració s’irradiïn teixits amb una probabilitat molt diferent de desenvolupar càncer o efectes hereditaris greus. Aquesta depèn de la sensibilitat relativa de cada teixit. L’aparell genital, les glàndules tiroides i els ulls són les zones més sensibles a l’efecte nociu de la radiologia. En aquest sentit s’està promovent la implantació de l’anomenada targeta individual d’irradiació en els departaments de neonatologia dels hospitals infantils.

Més informació a www.inforadiologia.org

Josep Manuel da Pena
Metge de família EAP Sardenya
núm. 38 - setembre- octubre 2008