Salut
Proves diagnòstiques invasives

En aquest article tractem les proves invasives més comunes.

BIÒPSIA
Es tracta de l’extracció o extirpació d’una mostra de teixit per examinar-la al laboratori en la recerca d’una patologia o per comprovar la compatibilitat de teixits abans d’un trasplantament. La paraula està composada de bíos que significa vida en grec, i ópsis, que significa vista, aparença. Hi ha diferents tipus de biòpsies: La biòpsia excisional es realitza al quiròfan per extirpar completament un òrgan o tumor. S’aplica en els tumors de mama petits, en les lesions cutànies sospitoses i en cas de limfoma. A la biòpsia incisional es talla només un tros de teixit. Aquesta tècnica s’utilitza en els tumors situats en teixits tous, com els músculs, el cervell, fetge o pulmó i la pell sobretot, bé perquè aquests òrgans no es poden extirpar o bé perquè la lesió és molt gran o estesa. Les biòpsies estereotàctiques són les que es realitzen amb l’ajut de proves d’imatge en tres dimensions per tal d’ubicar la lesió. S’utilitzen en casos de tumors de mama que no es localitzen pel tacte però sí per mamografia, o en les biòpsies cerebrals guiades per TAC, ressonància magnètica o angiografia. La biòpsia endoscòpica s’obté mitjançant un endoscopi que s’insereix per un orifici natural o per una petita incisió quirúrgica. Mitjançant un sistema d’il·luminació i una petita càmera, l’endoscopi permet observar les lesions dels òrgans buits o cavitats del cos, i amb les pinces que incorpora dins del tub també permet extirpar petits fragments de teixit. En són exemples les biòpsies obtingudes mitjançant endoscòpies de colon, esòfag o estómac, pel diagnòstic del càncer. Les biòpsies per punció poden ser per aspiració, que es fan amb agulla fina connectada a una xeringa per extreure cèl·lules aïllades que serveixen per fer una citologia (estudi de l’estructura i funció de les cèl·lules d’un teixit). O poden ser per punció amb una agulla més gruixuda, que és buida i que es dispara mitjançant una pistola automàtica, per obtenir una mostra de teixit, que serveix per fer estudis histològics. Aquestes biòpsies normalment van guiades per mitjans radiològics, com ecografia, mamografia o TAC.

LAPAROSCÒPIA
La laparoscòpia (el mot grec lapára significa abdomen) és una endoscòpia que permet la visió de la cavitat de la pelvis i abdominal. A través d’una fibra òptica, introduïda per una incisió quirúrgica, s’il·lumina la cavitat i amb la càmera connectada se n’observen les imatges. Normalment s’hi introdueix aire o CO2 per a dilatar l’abdomen. Apart de per a diagnosticar, aquesta tècnica serveix per fer pràcticament qualsevol intervenció quirúrgica a l’àrea. Els avantatges respecte a la cirurgia oberta són que la incisió és molt més petita i la recuperació més ràpida. L’inconvenient és que permet l’accés a òrgans vitals que poden resultar danyats i per tant requereix una expertesa i una sòlida formació per part del cirurgià que la practica.

AMNIOCENTESI
Es tracta d’una prova invasiva de diagnòstic prenatal que serveix per determinar el cariotip (descripció cromosòmica) i esbrinar un possible defecte d’origen cromosòmic en el fetus (per exemple, la síndrome de Down). Està especialment indicada en dones embarassades de més de 38 anys o amb antecedents familiars de risc. També s’indica quan els resultats de les ecografies facin sospitar d’una malformació o alteració cromosòmica del fetus, d’un creixement fetal per sota del normal, d’alteracions en el líquid amniòtic o quan les anàlisis de sang (triple screening) realitzades a la gestant donin un índex de risc superior al poblacional. L’amniocentesi consisteix en l’extracció d’una mostra de líquid amniòtic mitjançant la punció amb una agulla molt fina de la cavitat uterina, a través de la paret abdominal de la mare. Es realitza sota control ecogràfic simultani. L’anàlisi del líquid amniòtic permet diverses determinacions cromosòmiques, bioquímiques i citològiques. Es realitza entre les setmanes 14 i 16 de la gestació.

CATETERISME I ANGIOGRAFIA PER CATÈTER
Un catèter o sonda és un tub llarg i prim emprat per a explorar, eixamplar, injectar o evacuar un conducte o un òrgan buit. El cateterisme diagnòstic cardíac consisteix en la introducció del catèter per les venes o artèries de les engonals, el coll o els braços. Si la finalitat és l’estudi de les artèries cardíaques la tècnica s’anomena coronariografia. Si el catèter arriba fins al cor la tècnica s’anomena angiografia cardíaca. Per a l’estudi de les cavitats cardíaques de la dreta s’hi arriba des de les venes i per a l’estudi de les de l’esquerra, des de les artèries. Un cop dins el cor, s’injecta a través del catèter una substància radiopaca o contrast que permet visualitzar amb tècniques radiològiques l’interior del cor, el seu moviment i el funcionament de les vàlvules. També es practiquen angiografies per examinar els vasos del cervell, els ronyons, la pelvis, les cames i diagnosticar-hi possibles malalties, com aneurismes (bossa formada per la dilatació de les parets d’una artèria o d’una vena) o trombosis (coàguls). El cateterisme diagnòstic cada cop es substitueix més per altres tècniques menys agressives com l’ecocardiografia doppler, la ressonància magnètica o el TAC.

ANGIOPLASTIA I STENT
En canvi sí que s’usa cada cop més el cateterisme terapèutic per a tractar o corregir les cardiopaties i evitar intervenir quirúrgicament. Aquest és el cas de les angioplasties, que són reconstruccions dels vasos malalts o danyats. Si es tracta d’un aneurisma, es poden administrar substàncies a través del catèter per a contreure el teixit o col·locar dispositius com els coils (espirals) al voltant dels quals es forma un petit coàgul que controla l’aneurisma. Per contra si el problema és l’obstrucció del vas, es pot col·locar un stent, que és un petit tub semirígid que manté l’artèria o la vena dilatades.

Roger Vinyeta
Metge de família EAP Sarrià
núm. 41 - març-abril 2009