Salut
Com es diagnostica?

El diagnòstic és un procés fonamental de la pràctica mèdica i com a tal s’utilitza des de fa segles. Es desenvolupa en tres passos principals: l’anamnesi o interrogatori, l’exploració física i les proves complementàries. L’anamnesi o interrogatori Anamnesi en grec significa “portar a la memòria” i es pot definir com la reunió de dades relatives als antecedents familiars i personals, a les experiències i records que s’usen per analitzar la situació clínica d’un pacient. El metge de família de l’ABS Centelles Dr. Antoni Iruela, diu que “el pacient explica subjectivament les molèsties que té i el metge li fa preguntes dirigides per orientar-se i trobar els símptomes”.
L’exploració física La següent fase és l’exploració física, on el metge busca els signes objectius del que el pacient li ha explicat. D’acord amb l’experiència del Dr. Roger Vinyeta, metge de família del CAP Sarrià, “hi ha unes exploracions comunes per a qualsevol pacient, que són les exploracions cardíaca, respiratòria, dels ganglis, el coll i les orelles. Després, en funció del que t’ha explicat el pacient, pots fer altres exploracions, que poden ser molt variades: una exploració neurològica, una presa de tensió, una exploració de lesions, per exemple”. En funció del que el pacient explica i del resultat de l’exploració es construeix una hipòtesi diagnòstica. Segons el Dr. Iruela, “en un 80% dels casos amb un bon interrogatori i una bona exploració s’arriba al diagnòstic. Però hi ha vegades que no hi ha prou i s’ha de recórrer a les proves complementàries per confirmar la hipòtesi”. Le s prove s complementàries Les proves complementàries que habitualment demana el metge de família són la radiografia, l’ecografia, les analítiques, l’electrocardiograma, l’espirometria i, menys freqüentment, l’escàner o TAC. Normalment, d’acord amb el resultat de les proves complementàries, el metge de família prescriu un tractament. El Dr. Vinyeta aclareix que en alguns casos “quan el metge de família preveu que no podrà solucionar el problema valora la derivació directa a l’especialista, per evitar fer proves inútils; o també es pot donar el cas que el resultat de la prova obligui a derivar a l’especialista”.

DIFICULTATS EN EL DIAGNÒSTIC

• NO PARLAR EL MATEIX IDIOMA. El pacient moltes vegades usa noms tècnics l’ús popular dels quals no té res a veure amb el significat real. Per això el metge ha de preguntar vàries vegades, per assegurar-se que estan parlant del mateix.
• IMMEDIATESA. L’accessibilitat del metge de família fa que moltes vegades el pacient vagi a la consulta abans que hagin aparegut tots els símptomes, de manera que el metge no pot fer un diagnòstic precís. Cal donar un temps d’evolució a la malaltia.
• TRAVES A L’EXPLORACIÓ FÍSICA. De vegades el pudor o raons culturals impedeixen que el pacient es deixi explorar.
• MANCA D’EXPERTESA. L’experiència i la perícia en l’exploració són claus en l’elaboració del diagnòstic. Un metge expert farà fàcilment un diagnòstic només amb les preguntes i un de jove normalment demanarà més proves complementàries.

Editorial ICE SALUD
núm. 36 - MAIG - JUNY 2008