Tornar a l'inici


El protocol d’actuació del metge de família en el procés diagnòstic li permet prescriure una sèrie de proves complementàries o proves diagnòstiques . Les més comunes són les que es descriuen a continuació.

Salut
Proves diagnòstiques més comunes a l’atenció primària

El metge per fer el seu diagnòstic s'ajuda de diverses proves.
Les més comunes a l'Atenció Primària són: l' anàlisi de sang i d'orina, electrocardiograma, espirometria, audiometria, radiografia, estudi del fons de l'ull, ecografia i doppler.

ANALÍTIQUES

Les anàlisis de sang proporcionen molta informació sobre el funcionament de l’organisme i comprenen diverses proves. L’hemograma és el recompte dels diferents tipus de cèl·lules (glòbuls vermells o eritròcits, glòbuls blancs o leucòcits i plaquetes). L’hematòcrit mesura el percentatge de volum que ocupen els glòbuls vermells respecte al volumn total de la sang. Altres anàlisis de la sang són l’estudi bioquímic de la sang, l’estudi de coagulació i l’estudi immunològic. Les anàlisis d’orina són també proves molt útils. L’orina s’analitza en cas de cistitis o infecció de la bufeta i se’n pot fer un cultiu per identificar el bacteri específic que la causa. Segons la substància que es detecti en l’orina es poden diagnosticar diferents malalties: la presència de sang és signe de malalties renals i del sistema urinari; la presència de sucre, de diabetis; i la presència de proteïnes, de malalties renals o dels ossos. Les anàlisis de femtes s’indiquen en l’estudi de les anèmies, diarrees, infeccions i disfuncions en l’absorció de nutrients i la digestió, i per a la detecció de càncer colorectal. Les mostres de teixits (biòpsia), o de secrecions o líquids corporals s’observen mitjançant el microscopi per detectar bacteris o altres microorganismes patògens. Per estudiar-los millor es fan proliferar mitjançant cultius en el laboratori.

ELECTROCARDIOGRAMA
L’electrocardiograma (ECG) permet mesurar l’activitat elèctrica del cor. A través d’una sèrie d’elèctrodes (fins a dotze), l’electrocardiògraf detecta els impulsos elèctrics i els registra en una tira de paper. Aquest registre s’anomena electrocardiograma i permet detectar diferents malalties cardíaques i analitzar la resposta a un tractament o a l’implant d’un by-pass.
És indicat en casos de dispnea (dificultat per respirar); dolor toràcic (angina de pit); esvaïment; palpitacions, i per detectar estrenyiment en les artèries coronàries, causa de l’angina de pit o l’infart de miocardi. L’ECG també detecta problemes del ritme cardíac: bradicàrdia (desacceleració), taquicàrdia (acceleració) i augment de la mida del muscle cardíac.

ESPIROMETRIA
Aquesta prova registra el màxim volum d’aire que un pacient és capaç de mobilitzar després de fer una inspiració profunda, fins a aconseguir l’expulsió total de l’aire. L’espiròmetre mesura el volum d’aire eliminat i el temps que s’ha trigat a expulsar-lo. L’espirometria estableix diagnòstics de fatiga respiratòria, xiulets del pit, tos i dolor toràcic. També serveix per mesurar l’impacte d’una malaltia pulmonar i fer-ne el seguiment, i per valorar la funció respiratòria en pacients de risc com fumadors o treballadors en contacte amb substàncies nocives, o també en esportistes d’elit.

AUDIOMETRIA Les audiometries són els estudis de la capacitat auditiva. En l’audiometria tonal liminar (ATL), un audiòmetre genera sons purs o tons de diferents freqüències. La intensitat del to es mesura en decibels (dB) i mai arriba a valors intensos o molestos. El pacient, situat dins una cabina insonoritzada, rep el so mitjançant auriculars. En una segona fase es genera el so a través d’un vibrador aplicat a la regió òssia de darrere l’orella i en aquest cas la percepció és fa per via òssia. L’objectiu de l’ATL és mesurar el grau de sordesa de cada orella i localitzar-ne la part (externa, mitjana o interna) afectada.

RADIOGRAFIA Els raigs X són una forma de radiació electromagnètica, de natura similar a la de la llum visible o les ones de ràdio. Tenen una energia alta i una longitud d’ona curta, cosa que els capacita per travessar els teixits. La radiografia és la modalitat de radiologia més utilitzada i mostra imatges dels òrgans en escala de grisos sobre un tipus especial de pel·lícula fotogràfica. Els tons són més foscos en les àrees que no absorbeixen bé la radiació (com els pulmons) i més clars en les àrees denses (com els ossos). La capacitat de diagnòstic dels raigs X es potencia en determinats casos amb l’ús de contrastos. Una altra gran utilitat de les radiografies és la detecció de fractures óssies.

EXAMEN DEL FONS DE L’ULL
També s’anomena oftalmoscòpia i serveix per examinar les estructures situades a la part posterior del globus ocular, és a dir, la retina, els vasos sanguinis, la papil·la o disc òptic i la màcula. Normalment, abans de la prova s’instil·len unes gotes per dilatar les pupil·les i facilitar l’exploració. L’oftalmoscòpia pot ser directa, quan es projecta llum directament sobre l’ull, o indirecta, quan s’utilitza un joc de lents i miralls entre la font de llum i els ulls. És una prova de gran precisió que s’aplica en la valoració de l’agudesa visual, i en cas de centelleigs en el camp visual, mal de cap, traumatismes oculars, despreniment de retina o glaucoma. A més serveix per controlar malalties sistemàtiques com la hipertensió arterial i la diabetis.

ECOGRAFIA
Una ecografia és una imatge dels òrgans interns construïda per ultrasons o ones sonores d’alta freqüència. Un dispositiu manual aplicat sobre la pell, impregnada amb un gel hidrosoluble, dirigeix aquestes ones d’ultrasons en profunditat, capta les ones que reboten sobre els òrgans i les transmet a un petit ordinador que les analitza i les transforma en una imatge que apareix en una pantalla de televisió. Per la seva innocuïtat, és ideal per avaluar l’estat fetal en la gestació (ecografia obstètrica). També s’utilitza per diagnosticar i fer el seguiment d’alteracions en una gran varietat d’òrgans: ecografia abdominal (vesícula biliar, fetge, ronyons, pàncrees i melsa); ecografia pèlvica (bufeta i pròstata); ecografia ginecològica; ecografia de parts toves (tiroides, mama, musculo-esquelètica); ecografia rectal; ecocardiografia (cor) i ecografia vascular (artèries i venes).

DOPPLER

L’eco doppler és una ecografia que utilitza els ultrasons per avaluar el cabal circulatori o flux de sang en qualsevol vas sanguini. S’utilitza en l’estudi de les venes i artèries dels braços i les cames per tal de diagnosticar coàguls de sang, insuficiència venosa, oclusió arterial, anomalies en el flux sanguini de l’artèria caròtide o algun traumatisme en les artèries. El doppler de troncs supraaòrtics permet l’estudi de les artèries que irriguen el cervell per al diagnòstic precoç i seguiment de pacients que han patit un ictus isquèmic o que tenen risc elevat de patirho. El doppler transcranial s’utilitza en neurologia per diagnosticar quadres d’ictus agut i embòlies cerebrals. Finalment, durant l’embaràs permet avaluar el flux sanguini en el cor del fetus, en les artèries de l’úter i en les artèries umbilicals.

Editorial ICE Salud
núm. 37 - JULIOL AGOST 2008

fersalut ® és una publicació periòdica promoguda per: Albera Salut, ABS Alt Camp Oest, ABS La Roca del Vallès, CAP Can Rull, CAP Muralles,
EAP Can Bou, EAP El Castell, EAP Osona Sud-Alt Congost, EAP Poble Sec, EAP Sardenya, EAPs Sarrià i Vallplasa Atenció Primària, EAP Vallcarca-Sant Gervasi i EAP Vic.

Comitè editorial
:
Anna Cladera, Judith Masdevall, Òscar Autet, Marta Camps, Lourdes Garcia, Núria Garcia, Maria Josep Guinovart, Jordi Lorente,
Rosa Rovira, Roger Vinyeta, Eva Marimón i Beatriu Bilveny.

ACEBA - Associació Catalana d'Entitats de Base Associativa