Ser Pares
Casa el pare i casa la mare

Quan els pares se separen, els fils es veuen directament implicats en la decisió dels adults de no viure més junts . En el cas de decidir -se per la cust òdia compartida, portar corectament el procés evitarà que els fils pateixin un desconcert important i que el seu desenvolupament personal se’n vegi perjudicat.

En el moment que una parella decideix separar- se i té fills en comú, ha de tenir en compte la seva responsabilitat vers els menors, que es veuen directament implicats en la seva decisió sense poder-hi fer res. En alguns casos pot passar que els nens i nenes de pares separats se sentin culpables del trencament, tinguin por que els pares deixin d’estimar-los o rebutgin una nova parella del pare o la mare. És per això que cal ser conscient del que la separació pot significar per ells, que veuen com el seu nucli familiar es trenca sense remei, i portar tan bé el procés com sigui possible i de la manera que perjudiqui el mínim els fills.

La custòdia compartida
Es poden repartir els béns, els mobles, la casa o el cotxe, però els fills, no. En el moment de la separació, si s’acorda una custòdia compartida, s’ha de tenir molt clar que el fill serà sempre dels dos i, mai, més d’un progenitor que de l’altre. S’ha de mirar sempre pel benestar del menor i no per les preferències dels adults; així, factors com la situació de l’escola, la vivenda habitual del menor o la disponibilitat horària dels progenitors, entre altres, han de ser bàsics per decidir amb qui conviu més o menys. Sigui quina sigui la decisió, s’ha d’explicar al menor entre tots dos quins canvis implicarà per ell la nova convivència, mantenint la calma i exposant-ho d’una manera entenedora i clara. El fill ha de poder participar en la conversa i preguntar tots els dubtes que tingui i els pares han d’evitar enfrontaments, retrets o comentaris negatius. Al nen o nena se li ha de deixar molt clar que els dos pares se l’estimaran igualment i podran seguir compartint coses, i que la decisió s’ha pres pel bé de tots i pensant també en el seu benestar.

Quan no hi ha custòdia compartida
quan no hi ha custòdia compartida El pare o mare que es queda la custòdia dels fills passarà més hores amb els menors que l’altre membre de la parella. És per això que a vegades pot tenir la sensació que “carrega” amb les responsabilitats de l’educació del menor, fent les tasques menys valorades com les de cada dia, mentre que la seva exparella es dedica a passar-ho bé amb els nens quan els veu i a ser el “bo” de la relació. És un pensament totalment erroni, perquè el fill valorarà sempre l’esforç del pare o la mare amb la custòdia. El que s’ha de fer en aquest cas és aprofitar tot el temps que tenim amb els fills per desenvolupar una bona relació i compartir experiències amb ells a partir de la convivència diària. En el cas de ser el progenitor que no es queda la custòdia, mai la limitació de dies amb el fill o filla s’ha de prendre com un impediment de tenir una bona relació amb ell. La qualitat de la relació és sempre més important que la quantitat si ens interessem per els seves coses, compartim experiències i aficions i l’ajudem en el seu correcte desenvolupament.