Posa’m tu el límit!

Límits i regulació són un continu que ajuda a entendre i gestionar emocions davant situacions en les quals l’infant es veu immers. La recerca de límits en els nens representa la necessitat de cridar l’atenció i de buscar afecte o reconeixement.

Què són i com funcionen els límits?

La paraula “límit” és el punt fins on és possible que arribi una situació o postergar el moment de voler alguna cosa amb immediatesa per un altre en el que sigui més adient obtenir-la.

Tenen a veure amb la capacitat de regulació dels impulsos, entesa com la forma que una persona té de gestionar-se i respondre adequadament davant de determinats esdeveniments.

L’autoregulació es va construint i els límits interns es van adquirint progressivament amb el model que l’adult va donant al nen en el seu desenvolupament. Ajudar l’infant a autoregular-se passa per un treball inicial de regulació externa posant límits clars i consistents en el temps i espai, i treballant el procés d’entendre’ls. Així, els límits han de ser raonables i proporcionals al moment que el nen està vivint.

En els primers mesos de vida els límits vénen de fora i els encarregats d’aplicar-los són els pares o cuidadors. En experiències posteriors, el nen es veu exposat a resoldre situacions que va trobant i que el frustren o el sobrepassen.

És important donar una explicació de per què s’estableix el límit, amb una entonació adient que remarqui les parts importants de l’explicació i no fer grans dissertacions. Donar espai a la paraula, al gest i al to i que tots els senyals siguin congruents. A través de l’experiència repetida, l’infant anirà interioritzant perquè s’estableix un límit i podrà anticipar aquelles noves situacions on aquests també seran vàlids. Així posteriorment se’ls imposarà ell mateix i s’autoregularà.

Amb la interiorització es millora la tolerància a la frustració i la capacitat d’espera i s’aprèn a gestionar les emocions, fent al nen més autònom. En tot aquest procés de creixement, l’acompanyament i comprensió de l’adult és essencial. Els límits són un instrument per a estructurar el pensament, el sentiment i la conducta.

Els límits han de ser consistents: cal que siguin raonables i proporcionals al fet i al moment viscut.

Què ens dificulta posar límits?

Els pares troben diferents motius per no posar límits i és que cada situació d’un pare, mare o fill és particular. Així doncs, no cal buscar l’ideal de perfecció que ens porta sovint al desànim. Sempre podem equivocar-nos però tindrem possibilitats de reconduir i innovar.

Si caiem en “el deixar fer”, dipositant en els nens el moment de voler posar fi a algunes conductes, no ajudem al procés de creixement. Sovint, es genera un sentiment de culpa per part dels pares o cuidadors: s’ha de permetre tenir aquest sentiment sense quedar-se atrapats en ell i recordar que la decisió presa sempre és en benefici del nen.

Què ens pot ajudar a posar límits?

És important que els pares puguin diferenciar la seva pròpia història d’infància viscuda. No és la mateixa que la del fill i, per tant, no cal emprar exactament el mateix model o l’exageradament oposat. Tampoc cal emprar límits massa rígids en lloc de “deixar fer”, ni anticipar-se sense respectar el propi espai del nen o posicionar-se com a “amic” per tal d’eludir la responsabilitat.

La “clau” rau en descobrir fórmules personalitzades adaptades al nen per acompanyar-lo en el seu creixement.

És molt recomanable deixar que sigui el nen qui prengui decisions (dins unes possibilitats reals) i qui s’esforci per aconseguir allò que vol. És necessari donar-li temps i confiança perquè se senti valorat i és important que allò que se li exigeix sigui adequat a la seva edat i a les seves capacitats.

Així es promou l’autonomia, que el nen pugui experimentar i realitzar tasques malgrat que inicialment no ho faci correctament. Buscar rutines i hàbits diaris a casa en els que participi. L’adult ha de ser una figura que pugui posar límits externs en moments de dubte.

No es tracta de que el nen decideixi per sobre de l’adult, sinó de donar alternatives i reconeixement. El pacte final ha de passar perquè ambdós estiguin d’acord.

La importància del reconeixement de sentiments per part de l’adult vers el nen pot ajudar a reduir l’angoixa i l’ansietat, facilitant la contenció. El fet d’identificar el que viu i sent el nen i verbalitzar-ho fa que s’organitzi a diferents nivells, tan pel que fa a la conducta com a l’estat emocional.


Silvia Ardanuy Subías, Psicòloga CDIAP Aspanias i Membre del PAPI-EIXAM (Projecte Alerta Petita Infància).

Data publicació: Maig 2019


Podreu trobar informació addicional d’interès a:

La parentalitat positiva es pot aprendre. Revista FerSalut.

Programa Créixer en família.