Lladruc, molt més que un animal de companyia

Roser Feliu, instructora de gossos de treball, és la directora de Lladruc (www.lladruc. com). Juntament amb l’Emili Barba (Dr. en Veterinària), l’Anna Madruga (Dra. en Veterinària) i en David Pujol (llicenciat en Biologia i en Enologia i guia caní de gossos detectors d’explosius), formen l’equip humà de Lladruc que, des del 2008, ofereix serveis d’educació canina a totes les comarques gironines i a Barcelona.

Lladruc està ubicat a Peralada i, a més de formar als propietaris perquè siguin ells qui puguin educar d’una manera amable i efectiva al seu gos, també ofereixen intervencions assistides amb animals per a persones amb necessitats especials. Residències geriàtriques, centres d’educació especial, escoles, centres de dia… són llocs molt freqüents on trobar els gossos de Lladruc.

Entrevista. Parlem amb la Roser Feliu…

Com es va crear el Lladruc?

La idea va sorgir l’any 2008, inicialment fèiem ensinistrament caní a domicili. A partir d’aquí vàrem iniciar més activitats com cursos de formació per a propietaris i per a professionals, gossos de detecció… i ara oferim un servei caní integral.

Com va sorgir l’idea d’enfocar-ho cap a persones amb més necessitats?

A petició d’una psicòloga vam iniciar un projecte per a una residència geriàtrica. Els resultats van ser tan positius que vam ampliar-ho a escoles, centres d’educació especial, centres de dia…

Quines característiques ha de tenir el gos per tal que es pugui instruir amb determinats col·lectius?

Podríem dividir-ho en dues característiques:

  • Físiques: el gos ha d’estar sa, lliure de malalties com la displàsia de maluc o de colze que podrien impedir que fes determinades activitats. La imatge també és important, ha de ser afable (gens agressiva) i amb una aparença impecable.
  • Mentals: sociable, fiable, carinyós, ha de tenir molt bon control de la mossegada, ja que mai ha de reaccionar malament davant de cap persona contrariada i tenir l’obediència bàsica i avançada molt ben treballada. També és recomanable que conegui un gran nombre d’habilitats per fer les sessions més amenes per a l’usuari.

Com reaccionen els usuaris? Sorpresos…

Sí, les reaccions dels usuaris són emocionants. Hi ha persones amb problemes de demència avançada que recorden, en el moment de veure el gos o el gat, la seva infantesa, la seva joventut… els animals afavoreixen el record!

També ens fa molt feliços, per exemple, poder ser testimonis dels lligams que acaben establint els nens amb trastorn de l’espectre autista amb els gossos, és gairebé increïble!

És un al·licient per ells?

Sí, els animals serveixen d’estímul per a treballar aspectes concrets, per realitzar activitat física, millorar la psicomotricitat o bé ajudar-los a nivell emocional o social.

El nivell d’acceptació de la relació gos/persona varia molt segons l’edat?

Sí i també segons la cultura pròpia de cada persona. A vegades cal fer una teràpia de la por, determinades cultures tenen més adversitat cap als animals. Un cop treballades les pors s’assoleixen nivells d’acceptació molt alts.

Quines edats són més receptives als animals?

Depenent dels objectius a assolir. Cada edat té unes característiques determinades que l’animal estimula.

Quines emocions desperten?

Moltes! Amb nens, per exemple, treballem valors com la responsabilitat o l’empatia explicant-los que el gos és un ésser viu i per tant s’ha de cuidar, alimentar, ésser amable amb ell i això ajuda a fer que tinguin emocions més positives cap als companys de classe o mestres.

En persones que es troben soles, com passa a vegades amb la gent gran, la presència del gos fa que se sentin acompanyades i millori la seva autoestima i autoconcepte. Aquest Nadal, per exemple, alguns usuaris de la residència de gent gran van fer “regalets” (trossos de galeta o bé dibuixos en cartró de paper de vàter) pels gossos amb una il·lusió contagiosa…

L’educació deu representar moltes i moltes hores?

Moltes, per assolir els objectius i una gran fiabilitat amb les reaccions dels animals cal entrenar-los moltes hores, s’ha d’aconseguir que el caràcter del gos i del gat sigui molt calmat en qualsevol situació.

Quines millores observeu en finalitzar el procés?

Hi ha millores des del punt de vista motor, cognitiu, psico-social, emocional, etc. S’aconsegueix lluitar contra el sentiment de solitud, es relacionen més socialment, tenen més empatia cap a les persones del seu voltant…

Durant les sessions sempre hi sou presents o deixeu que l’animal improvisi?

Mai deixem a l’usuari sol amb l’animal sense supervisió. Durant les sessions sempre hi ha un dels nostres tècnics en intervencions assistides amb animals acompanyat d’un psicòleg, fisioterapeuta, tutor, logopeda, treballador social, animador sociocultural, mestre d’educació especial… tot depèn del centre on es desenvolupi l’activitat de teràpia assistida amb animals i dels objectius a treballar.

D’anècdotes en deus tenir moltes…

Ui, moltíssimes i de molt emotives!

Us explicaré el cas de la Lolita, una usuària cega d’una residència geriàtrica que per les seves dificultats de visió no se sentia útil. Tenia una afició que era fer mitja però com que era una persona extremadament exigent amb si mateixa feia i desfeia les bufandes, mai n’arribava a acabar cap. Parlant amb ella li vàrem demanar si, en lloc de desfer-la, podia fer una petita bufanda per l’Oreo (el gat) i va quedar tan bonica que tothom anava a la seva habitació per felicitar-la. A partir d’aquí, en va fer una per la Nit (la Labrador Retriever) i va ser tan exitós veure els dos animals tan ben conjuntats que molts companys de la residència varen començar a demanar-li’n per ells. La Lolita va passar d’estar tancada a l’habitació a fer un microservei de teixit de bufandes personalitzades, i tot gràcies a un gat!

També hi ha senyores que ens fan quadres amb punt de creu, que es guarden les galetes del berenar a la butxaca per donar-les “d’amagat” als animals… cadascú els hi agraeix a la seva manera.

També va ser molt emocionant el cas d’un nen amb trastorn de l’espectre autista amb moltes dificultats de connexió i comunicació que, en silenci i a poc a poc, es va abraçar a la Nit, la Labrador Retriever, i va establir-hi un lligam tan fort que ens va fer emocionar a tots els que vam tenir la sort de poder-ho veure.

Moltes gràcies Roser per tot i a seguir endavant amb la gran labor que feu!


Sara Argelés, Unitat d’Atenció a l’Usuari Albera Salut / Twitter: @AlberaSalut

Data publicació: Abril 2019


Podreu trobar informació addicional d’interès a:

Lladruc, servei d’educació canina