Més enllà de l’Atenció Domiciliària des de la visió d’infermeria

“Hola! Sóc la Núria, la infermera”. Aquesta és la frase que més repeteixo cada dia quan vaig a visitar als meus pacients al seu domicili. En Ramon, la Montserrat, la Mercè, la Paquita...

Sí, sóc infermera de família, i m’encanta. M’agrada anar a casa seva perquè els conec rodejats de les seves fotografies, els seus mobles, els seus records, les seves històries, i la seva família. Es crea un vincle de confiança des del primer minut.

Moltes vegades la situació i el moment són molt difícils i delicats, com ara els darrers instants de vida de la persona o patir una malaltia greu, amb els símptomes que comporta. Però tot i això, es crea un lligam de respecte i afecte amb la família.

Al matí, preparo la motxilla amb tot el material que necessito per fer cures, controls de tensió, controls de Sintrom i seguiments de persones amb necessitats especials.

Montserrat…

Quan arribo a casa de la Montserrat, sempre hi ha un somriure i una bona cara. M’obre en Daniel, el seu marit, que ja té tot el necessari per realitzar la cura de la seva dona. Mentre vaig curant m’expliquen el que han fet el cap de setmana, quines visites han tingut i com estan de contents ara que són besavis. Les fotos del nen van “a dojo”. També em pregunten pels meus fills, fa poc que em vaig incorporar després d’haver estat mare per segon cop. Van seguir el meu embaràs i ara el creixement del nen. La ferida ja fa més d’un any que hi és, i esperem que es tanqui ben aviat ja, però anar a casa seva és tot un plaer.

Paquita…

Després, ràpid, vaig a casa de la Paquita, dos carrers més avall. Li he dit que hi aniria a les 9 i si arribo més tard ja està preocupada, no serveix de res dir-li que l’hora és orientativa, que depèn de moltes coses, suposo que és típic de l’edat. És “mañica”, com diu ella, amb els seus 96 anys ben posats, ha viscut de tot, ella mateixa ho explica amb una claredat que em fascina. Encara té ganes de parlar de política i tot. És carismàtica i lluitadora, i xerraire com ella sola.

Va caure fa uns quinze dies a la terrassa i té una bona ferida a la cama esquerra. Hi vaig dos cops per setmana, sempre a la mateixa hora, perquè sinó truca a l’ambulatori preguntant si hi aniré o no, o si m’ha passat res.

Dijous passat estava trucant al seu timbre i ningú m’obria. Sempre triga una mica a contestar, el temps d’aixecar-se i d’arribar a la porta, però aquesta vegada era diferent. No contestava ningú. La meva insistència va augmentar fins que va baixar una veïna que em va dir que havia tornat a caure i que se l’havien endut a l’hospital. Per sort, no va ser res greu, però la família la va convèncer per anar a una residència, on espero que estigui ben cuidada.

Mercè…

Per últim, vull compartir la història de la Mercè, una dona a qui la malaltia d’Alzheimer i Parkinson la va fer envellir sense voler-ho. Vivia amb el seu marit, l’Antoni, que es desvivia per ella, la cuidava, la rentava, la pentinava, li donava de menjar, de beure, li donava la mà i li recordava anècdotes de quan eren joves i gaudien de la vida.

La Mercè ja no està amb nosaltres, va marxar fa més d’un mes. Van ser setmanes intenses i dures, carregades d’emocions contradictòries. Els vam ajudar de la millor manera que sabíem, els vam acompanyar, els vam escoltar i vam deixar que decidissin el que creien que era el que ella voldria. Va morir a casa, al seu llit, amb la seva família, amb la seva camisa de nit i donant la mà al seu marit.

Històries com aquestes, i moltes d’altres, són les que fan que la infermera de família sigui una professió tant dura com preciosa.

Els noms que surten en aquesta història no són els reals, però segur que sabeu que estic parlant de vosaltres.


Nuria Correa Bas, Infermera EAP Dreta de l’Eixample – CAP Roger de Flor / Twitter: @caprogerflor