Quan els fills marxen de casa

Als anys 70 i 80 es parlava de la síndrome del niu buit quan els fills marxaven de casa. Avui en dia, sembla que aquest niu no es buida mai. I ja no diguem dels nius que es tornen a omplir! De vegades els divorcis fan que alguns fills hagin de tornar a casa dels pares.

El niu es buida…

Per un costat la precarietat laboral i per altra la permissivitat dins de la família, fa que s’allargui bastant més del que seria desitjable la marxa dels fills de casa. Abans, els fills marxaven buscant una llibertat, que avui en dia ja tenen a casa dels pares. Malgrat tot, arriba un dia que marxen de casa.

Quan el niu es buida, els sentiments que poden aflorar en els afectats són diversos: potser se senten sols, tristos, inútils, angoixats i amb cert nivell d’ansietat. Poden, fins i tot, patir trastorns del somni, com ara insomni o desvetllaments nocturns freqüents. La seva autoestima es pot veure afectada i, en alguns casos, desenvolupen símptomes associats a la depressió, com ara fatiga o manca de concentració. Tot i que els principals senyals són psicològics, també poden experimentar algun tipus de somatització, com ara mals de panxa, dificultats en la digestió o dolors d’esquena.

Pot afectar per igual als dos sexes, però potser és més habitual en dones que han dedicat la seva vida a la cura de la família. En aquests casos és on es poden veure més les sensacions d’inutilitat i tristesa.

Fa temps, em van fer una reflexió molt bonica: “Hem d’ajudar als fills a pujar al seu vaixell personal i bufar les veles, ajudar-los a marxar del port”. Els pares som el port segur que ells saben que tenen. Els fills han de descobrir les seves rutes, han de viure la seva vida, han de construir els seus ports… Els hem d’educar per tal que se sentin estimats i preparats per aquest nou viatge que comencen. Però tant de temps junts, de vegades costa veure’ls marxar…

Sense arribar a la síndrome del niu buit que comentàvem abans, es poden tenir sentiments ambivalents: tristesa per la pèrdua i a la vegada orgull per la seva partida. I tot està bé. Donar-li espai a aquests sentiments ens ajudarà a pair-ho, són etapes de la vida. I ara en comença un altre. Ara els pares tenim més temps lliure i… fins i tot més espai a casa! Tenim per davant un munt de possibilitats i depèn de nosaltres el com ho enfoquem.

És el moment ideal de reinventar la parella i a nosaltres mateixos de forma individual.


Laura Valdés, Infermera EAP Poble Sec-CAP Les Hortes


Informació addicional d’interès:

Llibres:

  • “Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres”, de Carles Capdevila
  • “El buen amor en la Pareja”, de Joan Garriga
  • “La mujer que vivió un año en la cama”, de Sue Townsend

Psicología Estratégica. Los hijos son como los barcos.

Diari ARA. El niu que es buidava i el que no es buida mai.