Bon dia! CAP El Remei, digui?

Sabem que la salut és un dret de tothom. Avui en dia les coses, però, estan canviant. Les retallades ens han fet molt mal. Sé de primera mà que els professionals treballen de valent perquè l’usuari no en rebi les conseqüències. Hi haurà qui comparteixi la meva opinió i qui no perquè cadascú té una vivència diferent. Però aquest és un tema rugós i crispant en el que no hi vull entrar. El motiu d’aquest petit article és compartir la meva experiència, si m’ho permeten, com usuària del CAP El Remei.

Recordo perfectament la primera vegada que hi vaig entrar. Era bastant més jove i m’acompanyava la mare. Tímida, vaig escrutar tot l’edifici: el terra, les parets, els quadres que hi penjaven, els escrits dels rètols. Hi predominava la pulcritud i l’ordre.

A continuació, vaig repassar els usuaris sense dissimular. Em va xocar la manera de caminar, de comunicar-se, el silenci. Aquell comportament no m’era gens familiar. Cal tenir en compte que sóc filla d’un poble de la província de Nador, Marroc. La meva amiga de l’institut diu que nosaltres, els marroquins, cridem i gesticulem massa. Discrepo amb ella, és clar!

L’altra cosa que em va marcar va ser aquell rellotge de paret amb números grans. Aquell objecte que es va apoderar del meu temps i marcava les pautes de la meva vida. No entenia l’enuig de la doctora quan em deia allò de “és que arribes mitja hora tard, no pot ser!”. Ella arrugava el front uns segons, sospirava i, finalment, em dedicava un somriure. Jo obria els ulls intentant entendre aquell comportament. Quanta pressa té aquesta gent, no? La culpa és del maleït rellotge!

Amb el temps, vaig comprendre que vivia en un país on no es pot badar i on aquell rellotge era molt significatiu. Per tant, si volia quedar amb algú per fer un cafè, ho havia de fer a una hora concreta i no durant la tarda com feia al meu país.

A continuació, em va sobtar la serietat dels professionals. D’entrada em va semblar que seria un contacte fred. Després del “bon dia, en què la puc ajudar?”, la impressió va canviar. La meva actitud, també.

Finalment, manifestar que sort en tenim de centres com el nostre on tenim uns professionals que ens escolten, ens parlen, ens ajuden i ens atenen. Llàstima que no ens puguin dedicar tot el temps que voldríem.


Laila Karrouch, Usuària del CAP El Remei