La mare i el pare es separen, i jo?

Cada cop és més freqüent que a les consultes dels professionals de la salut mental, del desenvolupament i educatius, es presentin famílies demanant assessorament donada la situació de ruptura dels pares. Una bona gestió de la situació ajudarà a reduir l’impacte que això suposa pels infants.

Com podem procedir davant la ruptura de la parella?

Moltes famílies acudeixen a professionals de la salut, del desenvolupament, socials, educatius… per preparar i aconseguir el menor impacte emocional possible en les separacions i divorcis. Aquesta gestió és molt positiva, però cal deixar clar que qualsevol ruptura generarà malestar emocional als fills, és un dol, una pèrdua. Aquesta és una pèrdua de l’estructura familiar descrita fins ara, de temps compartit conjunt, d’algun espai concret, són canvis de rols, de gestió, de maneres de fer… però no és una pèrdua d’amor i estimació, ni de cura i protecció, això no hauria de ser-ho.

Els nostres fills han de saber que els comprendrem, que entendrem que estiguin tristos, que tolerarem que vulguin que ens unim de nou, que demanin a crits que visquem sota el mateix sostre; i no és dolent dir-los que això, molts cops, no pot ser, però que ells sempre seran el més important pels pares.

Cal tenir present…

  • L’infant ha de saber que la decisió i motiu de la separació és dels adults, no responsabilitat d’ells; que se’ls atendrà i cuidarà igual que fins ara perquè aquest serà l’objectiu dels pares encara que no estiguin junts.
  • Cal comprensió, acolliment, empatia i sentit comú entre adults.
  • L’objectiu dels pares és el benestar de l’infant i aquest s’aconseguirà millor si lluitem junts i cap a la mateixa direcció, fins i tot fent-nos costat en situacions complicades. Podem no ser parella, però seguim sent progenitors i educadors dels fills.

Símptomes d’alerta del malestar de l’infant

Darrere la pèrdua que segueix a una separació es poden desencadenar mecanismes emocionals que marquen que l’infant té un malestar, tals com un estat emocional més baix, la pèrdua d’hàbits anteriorment establerts, el caràcter més variable, l’agressivitat, el plor, la manca de gana, una major sensibilitat o irascibilitat, la menor tolerància a pautes i límits, etc. Aquests símptomes o indicadors no són més que la seva resposta emocional, que ha de ser i que serà, i que ens requereix als adults com a suport. No hem de viure aquestes respostes com a negatives, les hem d’atendre, acollir i comprendre… i no em val la frase que sento massa sovint de “a mi això no m’ho fa!!!”. Sí, potser no t’ho fa a tu, però no es tracta del lloc on faci les rebequeries o del lloc on plori més o menys, o davant de qui… sinó del fet que això succeeix al FILL/A independentment d’on i amb qui succeeixi, per tant, el tema és de TOTS.

Pensem-hi una mica. Tots som potencials pares i mares separats. Ara que tot va bé ens sembla estrany que un dia jo pugui trobar-me dins d’aquest procés tòxic, però al final tots hi estem exposats perquè les relacions humanes són complicades i variables, ja que a més de fantàstiques i plaents també poden ser doloroses i malintencionades.


Miquel Alet Torres, Psicòleg del Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç de l’Alt Urgell


Informació addicional d’interès:

  • “Visc en dues cases, i què?”, Miren Agur, Jokin Mitxelena. Ed: La Galera.
  • “Els meus pares ja no són nòvios… ara són amics”, Elisa Soro – Carles Soro. Ed: Salvatella.
  • “Cuentos para enseñar a tus hijos a entender el divorcio”, Janet R. Johnston, Karen Breunig, Carla Garrity y Mitchell Baris. Ed: Paidós.